Trofeo Kima

Diumenge 31 d'agost de 2014. 6:30a.m.

Catalans al Trofeo Kima

Començo amb prudència. Els primers 10 km són feixucs; per carretera asfaltada, pista i pujada. Aprofito per parlar amb Corinne Favre, tot combinant Italià, català, i finalment ens entenem amb anglès. 

Passem pel refugi Scotti, mmm un té calent. Avui fa un dia lletjot, boira i fresqueta. Al refugi Ponti comença el Skyrunning "del bueno".

Arribem al primer pas de cordes; bocchetta Roma 2898 m, què emocionant, està ple de gent animant i oferint aigua. Les primeres cordes... que llargues! Aquí ja em trobo una italiana que ens anem passant, però se'm col·loca al davant i es queda mig aturada a les cadenes. Bé, paciència, estic al mig del peloton i tothom té ganes de baixar ràpid.

Després de les cordes, ja trobem neu, quin fart de patinar! Ens acostem al Bivaco Kima,  també hi ha boira, veiem llamps a baix la vall, quin dia, serà molt dur.

Arribem a les segones cordes; passo Cameraccio 2950 m, aquí torno a trobar la noia d'abans, i es queda parada al mig de la cadena. M'he de parar, però els italians que venen darrere van molt espitosos i es tiren! comencen a baixar rocs, i sense ni veure'l me'n cau un de gros sobre la cama! Em quedo en blanc. Quin cop! M'he trencat la cama? Em baixo la mitgeta i només veig rascades. 

Estic molt enfadada i no paro de renegar, però veig que tothom passa de mi. Quina pressa que tenen! I que mal educats! No tots, un italià em diu; va bene? i li dic enfadada; NO! i marxa. Bé, després de veure que puc caminar, per tant si abandono no em vindrà a buscar l'helicòpter (el reglament ho deia clar, si es pot caminar no hi ha helicòpter), i si he de baixar a peu fins al poble, des del punt on estic, tardaré 5 hores... decideixo continuar fins on pugui. Em prenc un ibuprofè i continuo, molt enfadada i amb mal, però vaig tirant. 

Segueixen els passos;  passo val Torrone 2518 m , aquests ja són més fàcils i curts. Arribem al refugi Allievi Bonacossa 2385m, aquí ja hi havia estat! I sé que el següent pas; passo dell'Averta 2540m és fàcil, també el passo Qualido 2647 m. Sort que hi havia estat i havia vist la immensitat d'aquest lloc, avui amb la boira que hi ha, no es pot veure res. Només roques. Em pregunto si l'Eli i el Francesc ho gaudeixen, o pensen que ha sigut un error venir a la cursa? Ja que avui, jo no hi trobo gaire bellesa. 

Ja som a la Vall del Ferro, i de lluny veig el bivacco Molteni-Valsecchi 2510 m, on vam finalitzar la caminada el dimarts d'aquesta setmana. Per tant ara ha de venir el passo Camerozzo 2765 m, que ens havien dit que era molt difícil. Comencem a pujar per les cadenes i penso que no és tant difícil, però estic molt cansada i és super llarg, no s'acaba mai! M'agafo amb tota la força que tinc a les cadenes i m'empenyo cap amunt! I després per tirar-me avall!!

Superat aquest punt, crec que la resta del camí ja me'l conec i s'ha d'anar per feina i la cama ja no me la noto. Ja veig el refugi Gianetti 2534m, em prenc un gel i amb forces cap a l'ultim pas; passo Barbacan 2570m, fàcil i cap a l'últim refugi; Omnio 2108m, però aquí comença el fang! Quines baixades, no paro de caure i donar-me cops. Un cop passat el refugi i ja amb ganes d'arribar, sí que se'm desperta la cama. Potser ha passat l'efecte del ibuprofè, ja que porto més de 5 hores des de que m'ha caigut la pedra. Ara que queden 10 quilòmetres i pensava que ja ho tenia, tinc por de no arribar. Els retrucs de la baixada sobre el bessó em fan molt mal, i veig que se'm ha inflat molt. Només he d'apretar per arribar i ja esta!

L'arribada em pensava que seria molt emotiva, però arribo enfadada amb els italians...

Avui no he disfrutat gaire del recorregut. Només penso que he tingut sort d'haver estat uns dies abans per aquelles valls i haver vist la bellesa.. Tot i que avui dic que no hi penso tornar més!

2dies després de la cursa, canvio de pensament i dic que d'aquí dos anys SÍ que hi tornaré!

Duresa, bellesa, immensitat.

Val Masino

Hora de la veritat.

Ens hem agafat aquesta última setmana d'agost de vacances, i tenim la oportunitat de fer una ullada a algun tram de la cursa.

Refugi Omnio, 2108m

Dilluns  25: És el primer dia i m'espanto molt. No para de ploure, hi ha molta boira i les pedres rellisquen molt, moltíssim, així que anem a pas de tortuga fins al refugi Omnio. És bastant dret, i aquesta és l'última baixada de la cursa... Amb aquestes condicions no sé si arribaré enlloc, cada peu que poso sobre una roca, és una relliscada,..

Dimarts 26: Dia plujós,... Avui anirem a trotar una mica i al final acabem ben xops i enfangats...

Dimecres 27: Surt el sol. Aprofitem i ens anime a fer un tros de camí, pugem a dalt d'aquelles muntanyes que només hem vist des de la vall. Pugem al refugi Allievi Bonacosa (2384m), però ull! No arribem mai, quina pujada, tardem 3hores només per fer un quilòmetre vertical i mig.

Bivacco Molteni Valescchi, 2515m

La intenció és seguir el sendero di Roma fins al refugi Gianetti, però anem malament de temps. Arribem al Passo Averta (2551m), així seran els passos? Ostres dons que fàcil! Fem el Passo Qualido (2647m) i ens acostem al Bivacco Molteni Valescchi (2515m), on ja no puc més. Encara falta un bon tros fins al refugi Gianetti, i no crec que arribem, ja portem 6 hores i ens falta baixar. Des d'aquí dalt es poden veure les valls, n'hi ha 9 en tota la cursa. He vist que una vall és immensa, he pogut veure la immensitat d'es d'aquí dalt on tot son cims i el cercle de la vall immens, i per travessar-la s'han de passar milions de blocs de pedra.

Crec que més que una cursa tècnica pels passos, serà una ultra, com carros de foc. Pocs quilòmetres però amb un terreny complicat per córrer. 
Ens deixem el Passo Camerozzo (2765m), que segons el Luca, guarda del refugi Gianetti i que estava per allà entrenant, és el pas més difícil i llarg del Trofeo Kima.
Al Bivaco Molteni Valsecchi decidim baixar. Sort! Hem tardat una jornada laboral i estem morts de gana. 

Pujant pel passo Barbacan 2570m

Dijous 28: Avui pugem al refugi Gianetti (2534m), per fer l'última part del recorregut, passant pel refugi Omnio (2108m).
Segurament és la més fàcil, però no tenim prou temps i no volem gastar forces fent la primera part del recorregut, ja que és poc accessible i hauríem de fer 4 passos per fer una ruta circular, i veient el ritme d'ahir tardaríem 24hores.

Baixant del passo Barbacan, 2570m

Ara el que temo més és la lentitud que tinc en aquest terreny.  Per fer el Trofeo Kima, donen un màxim de 11 hores, i fent els meus càlculs crec que en tardaré més. Si que són exigents! Una cursa tant tècnica i que la primera dona tardi quasi 8hores! Bé, que hi farem, és una copa del mon, i per estar aquí s'ha de venir preparat.

Vistes de la Vall del Ferro

Skyrace Comapedrosa

Aprofito la cursa del Comapedrosa per provar terreny tècnic.

La primera part de la cursa, la pujada al pic de les Fonts i baixada al Pla de l'Estany, no és molt tècnic, però si que hi ha molt desnivell. Hi ha una mica d'engarristada per les roques de la carena, al voltant del pic de la Burna. Aquí, imaginant-me que estic a la Kima, m'he anat enfilant fins a dalt de tot de les roques, quan el camí de la cursa passa per baix. Així estic tota la carena, anant desfent trams molt curts, d'uns 50m, per tornar al camí, ja que vaig tirant amunt sense mirar cap marca...

Collada del Forat dels Malshiverns

Després del refugi del Pla de l'Estany, enfilem amunt cap al coll dels Malshiverns. Això sí que serà la Kima? Immensos blocs de pedra, i gastant energia per saltar d'un roc a l'altre. M'ho passo bé buscant els millors rocs per posar els peus i empènyer per saltar al pròxim. Em penso ben bé que estic en una altre cursa.

Que maco que és el Comapedrosa!

Skyrace Comapedrosa

Cresta integral de Tristaina

Crec que em falta fer més crestes i més aèries. Vui dir crestes fàcils, que no es necessiti corda ni anar equipat.

L'any passat vam anar al pic de Tristaina, i volíem fer un tros de cresta, però havia nevat i vam trobar algunes clapes de neu i gel, així que després de fer el cim i baixant direcció al pic de Costa Rodona, em vaig fer enrere.

Avui, en ple agosts, res de neu.

Des de la cresta, vista del Tristaina i l'Arbella

 

Comencem a fer la cresta des del pàrquing d'Arcalis, direcció al pic de Cabanyó. No tenim cap pressa per fer la ruta i anem preparats amb molt de menjar.

Després del pic de Cabanyó fem el pic de Creussans, la punta de Peiraguils, el pic de l'Estany Forcat i el pic de Costa Rodona. Fins aquí el camí és fàcil i intuïtiu. Més que cresta, és una carena, en algun punt si no es vol enfilar ben bé per les roques, hi ha el caminet que passa just per sota. Jo ja porto els guants que m'he comprat per fer la Kima, provo com van, i en tinc sort, ja que m'agafo a totes les pedres que trobo.

Després del pic de Costa Rodona si que crec que és el tram més "difícil"; és una mica més exposat i m'agafo a la roca sí o sí, miro on posar el peu, l'altre peu, la ma, el peu, la ma.... Faig una mica de trampa i el Genís em guia per on desgrimpar, així és fàcil! Al final han passat les hores volant!

Les grimpades de la Kima seran encara més exposades?

   Cresta integral de Tristaina

Pedraforca

Des de la cursa del Pedraforca 2011 no havia fet més el Pedra. Sí que havia estat entrenant per la zona, fent el coll del Verdet, la volta 360º, ... però tenia el record que la grimpada era perillosa i la tartera molt dreta, per caure de cul!

Hem diuen molts cops que la cursa de la Kima és com fer el Pedraforca però grimpant i desgrimpant durant 8hores. Així que hi he de tornar.

Després de la primera grimpadeta

Em sorprenc a mi mateixa. La grimpada és molt assecible, m'agrada, es fa molt be si es fa sense presió. I la tartera també és molt divertida, la faig a un pas no gaire rapid per no caure, però aquest pas ja és més ràpid que fa uns anys. Comparat amb les baixades que havia fet a la zona del Toubkal, podria dir que ara ho trobo fàcil lliscar per aquetstes pedretes, rocs i graves.

Abans no entenia perquè la gent hi hanava cada any, o més d'un cop a l'any. Ara ja ho entenc, m'he tret la vena dels ulls!



Les grimpades seran com la Kima?


Refugi Lluis Estasen - Coll del Verdet - Tartera

 

Cresta de Queralt

Vistes de Queralt des de la cresta

És divendres a la tarda, avui no tinc res a fer. He pensat que es pot fer la cresta de Queralt. És al costat de casa i ho farem amb un moment. El Genís ja l'ha fet, em diu que és fàcil i no és gents exposada. Tampoc agafem material per encordar-nos.

Pujem direcció Sant Pere de Madrona, per la cara sud. Una mica mes tard de la bifurcació que va a Queralt, trobem unes fites a la nostra esquerra. Començem a pujar. Al principi sí que és fàcil i divertida, però a mesura que ens acostem al pàrquing del Santuari de Queralt ... hi ha alguna desgrimpada una mica... exposada, així que anirem amb calma.

No sé si la gent fa aquestes desgrimpades amb corda, a mi no m'hagués fet nosa agafar-ne una.

Bé, al final una cresta maca. Ideal per gent com jo.

Farem trams de cresta a la Kima?