Trofeo Kima

Diumenge 31 d'agost de 2014. 6:30a.m.

Catalans al Trofeo Kima

Començo amb prudència. Els primers 10 km són feixucs; per carretera asfaltada, pista i pujada. Aprofito per parlar amb Corinne Favre, tot combinant Italià, català, i finalment ens entenem amb anglès. 

Passem pel refugi Scotti, mmm un té calent. Avui fa un dia lletjot, boira i fresqueta. Al refugi Ponti comença el Skyrunning "del bueno".

Arribem al primer pas de cordes; bocchetta Roma 2898 m, què emocionant, està ple de gent animant i oferint aigua. Les primeres cordes... que llargues! Aquí ja em trobo una italiana que ens anem passant, però se'm col·loca al davant i es queda mig aturada a les cadenes. Bé, paciència, estic al mig del peloton i tothom té ganes de baixar ràpid.

Després de les cordes, ja trobem neu, quin fart de patinar! Ens acostem al Bivaco Kima,  també hi ha boira, veiem llamps a baix la vall, quin dia, serà molt dur.

Arribem a les segones cordes; passo Cameraccio 2950 m, aquí torno a trobar la noia d'abans, i es queda parada al mig de la cadena. M'he de parar, però els italians que venen darrere van molt espitosos i es tiren! comencen a baixar rocs, i sense ni veure'l me'n cau un de gros sobre la cama! Em quedo en blanc. Quin cop! M'he trencat la cama? Em baixo la mitgeta i només veig rascades. 

Estic molt enfadada i no paro de renegar, però veig que tothom passa de mi. Quina pressa que tenen! I que mal educats! No tots, un italià em diu; va bene? i li dic enfadada; NO! i marxa. Bé, després de veure que puc caminar, per tant si abandono no em vindrà a buscar l'helicòpter (el reglament ho deia clar, si es pot caminar no hi ha helicòpter), i si he de baixar a peu fins al poble, des del punt on estic, tardaré 5 hores... decideixo continuar fins on pugui. Em prenc un ibuprofè i continuo, molt enfadada i amb mal, però vaig tirant. 

Segueixen els passos;  passo val Torrone 2518 m , aquests ja són més fàcils i curts. Arribem al refugi Allievi Bonacossa 2385m, aquí ja hi havia estat! I sé que el següent pas; passo dell'Averta 2540m és fàcil, també el passo Qualido 2647 m. Sort que hi havia estat i havia vist la immensitat d'aquest lloc, avui amb la boira que hi ha, no es pot veure res. Només roques. Em pregunto si l'Eli i el Francesc ho gaudeixen, o pensen que ha sigut un error venir a la cursa? Ja que avui, jo no hi trobo gaire bellesa. 

Ja som a la Vall del Ferro, i de lluny veig el bivacco Molteni-Valsecchi 2510 m, on vam finalitzar la caminada el dimarts d'aquesta setmana. Per tant ara ha de venir el passo Camerozzo 2765 m, que ens havien dit que era molt difícil. Comencem a pujar per les cadenes i penso que no és tant difícil, però estic molt cansada i és super llarg, no s'acaba mai! M'agafo amb tota la força que tinc a les cadenes i m'empenyo cap amunt! I després per tirar-me avall!!

Superat aquest punt, crec que la resta del camí ja me'l conec i s'ha d'anar per feina i la cama ja no me la noto. Ja veig el refugi Gianetti 2534m, em prenc un gel i amb forces cap a l'ultim pas; passo Barbacan 2570m, fàcil i cap a l'últim refugi; Omnio 2108m, però aquí comença el fang! Quines baixades, no paro de caure i donar-me cops. Un cop passat el refugi i ja amb ganes d'arribar, sí que se'm desperta la cama. Potser ha passat l'efecte del ibuprofè, ja que porto més de 5 hores des de que m'ha caigut la pedra. Ara que queden 10 quilòmetres i pensava que ja ho tenia, tinc por de no arribar. Els retrucs de la baixada sobre el bessó em fan molt mal, i veig que se'm ha inflat molt. Només he d'apretar per arribar i ja esta!

L'arribada em pensava que seria molt emotiva, però arribo enfadada amb els italians...

Avui no he disfrutat gaire del recorregut. Només penso que he tingut sort d'haver estat uns dies abans per aquelles valls i haver vist la bellesa.. Tot i que avui dic que no hi penso tornar més!

2dies després de la cursa, canvio de pensament i dic que d'aquí dos anys SÍ que hi tornaré!

Duresa, bellesa, immensitat.